
Este cuento de la escritora catalana Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) está incluido en El cant de la joventut (Edicions 62, Barcelona, 1989) y forma parte del Club de Lectura «El relat del mes» de la Biblioteca de Maó. Lo leeremos y comentaremos allí, el lunes 16 de febrero a las 19 horas. La entrada es libre, como lo fue esta autora: periodista, cronista, novelista y cuentista, y otro -ista muy importante: feminista. “Las palabras no se pueden encerrar dentro de una jaula, vuelan solas”, dejo escrito.
Se dio a conocer en 1970 con la colección de cuentos Molta roba i poc sabó (Premio Víctor Català), y en 1989 publicó El cant de la juventut. En 1972 publicó su primera novela, Ramona, adiós, a la que siguieron El temps de les cireres (1976, Premio Sant Jordi), L’hora violeta (1980). Entre su obra periodística destacan Los catalanes en los campos nazis (1977, Premio Crítica Serra d’Or) y La aguja dorada (1986), además de las recopilaciones de entrevistas, artículos y reflexiones Retrats paral·lels (1976), Dime que me quieres aunque sea mentira (1991) y Un pensament de sal, un pessic de pebre (1992).
En este cuento, como siempre, la protagonista es una dona. No lo tengo a mano traducido, así que lo he traducido yo al castellano más abajo. Una versión propia de estar por casa (con las zapatillas puestas y las camas sin hacer) que espero que Roig, desde ese vuelo lejano, me consienta.
LA POMA ESCOLLIDA
Montserrat Roig
Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?
JOSEP CARNER
Ad te omnis caro veniet
(De la missa de difunts)Tinc les mans plenes d’aire i, en aquest buit, hi podria haver, abans, una persona. Una criatura, un adult. El fill, l’amant. Però no tota la humanitat.
Ara ell dorm. Però aviat em cridarà. Nadiejda. I jo hi aniré. Diu que li pica el cos, que la sang no li circula, que se li ha enllotat
Abans de casar-nos, la Senyora em va cridar:
—Noia, no sé com dir-t’ho. Però sempre hi ha malas llengües. I les males llengües no s’aturen mai. Diuen que no fas per a ell. Que l’has ensarronat. Jo no m’ho crec, però això és el que diuen.
Sí que s’ho creia, la Senyora. Havia llegit molts llibres, sabia llatí. I sabia que sabia allò que li convenia, al seu fill.
Però ens vam casar.
Vam anar a l’illa i, durant el viatge, jo li vaig dir que no. Li vaig dir que no durant una setmana. El mar semblava el cel i el cel semblava el mar. S’havien casat. Cada nit, ell m’ho demanava. I jo li deia que no. Quan li deia que no, es tancava a la cambra de bany i s’afaitava. La Senyora m’havia dit que les males llengües deien que jo no feia per a ell.
Ell, a la cambra de bany, recitava:
Procul recedant somnia,
Et noctium phantasmata;
Hostemque nostrum comprime,
Ne polluantur corpora[1].
I així durant una setmana. Jo no sentia l’ànima forta i el cos se m’havia estovat. Cada nit, ell venia al meu costat i m’acariciava tota, des de la punta dels dits dels peus fins a la punta dels cabells. Saps?, em deia, comencem a morir per la planta dels peus. Jo li deia que no i li volia dir que sí.
Durant molt anys, la Senyora li escrivia cartes en llatí. Jo n’agafava el sobre i el posava damunt el vapor. Aleshores, les llegia. No sé ben bé què deien, a penes si les entenia. De llatí, en sabia molt poc.
Nadiedja! Em torna a cridar. Quan ens vam casar, em va canviar el nom. Deia que jo sóc la que ajuda a esperar[2]. Gairebé no té cos. La pell es com un glop de llet i s’hi escolen les venetes. Formen una xarxa de rierols. I el nas se li ha afilat, prim i transparent. Tinc fred als peus, em diu. El tapo amb una altra flassada. A penes si el veig, dins el llit, sota una muntanya de flassades.
—Ets massa jove —va fer la Senyora—, massa jove i massa pardals al cap. Ell ja es un home fet. Sap el que vol. Tu, a mes, no tens estudis. No esperis que l’atraparàs.
Durant una setmana, ell es tancava a la cambra de bany. Primer, al vaixell. Després, a l’hotel de l’illa. I sempre el mateix: Procul recedant somnia…
Li vaig demanar què volien dir, aquells versos. I ell va fer: «Que es quedin lluny els somnis».
—Per què han de quedar lluny, els somnis? —vaig preguntar-li.
Va sortir del bany i em ca contestar sense contestar-me.
—Tens raó: Per què han de quedar lluny, els somnis?
A l’illa, jo m’atansava al mar i li demanava que em digués el seu secret. Però el mar només enraonava amb el vent. Tots dos es reien de mi. Em deien: No esperis.
A la nit, ell sortia de la cambra de bany i em tornava a acariciar. Des de la punta dels cabells fins a la punta dels dits dels peus. Tota jo era la petjada d’un bes.
—Veuràs, ell és un dels crítics més reconeguts, un llatinista. Un doctor en teologia —va continuar la Senyora—. No esperis que hi seràs feliç. No us entendreu. Era ben menut i ell i jo ja enraonàvem en llatí. Ho fèiem per jugar, ningú no ens comprenia. Ni el seu pare.
Ara vol que li possi una bossa d’aigua calenta. Diu que sent gelor als ossos. Li prenc les pulsacions, els polsos bateguen a poc a poc. Nadiejda, fa, no me n’acabo d’anar. Li faig un petó al front i els llavis se’m queden glaçats.
Durant una setmana, jo li vaig dir que no. Serrava les cames i em cobria amb els llençols. A fora, el vent esclatava en rialles i el mar no el feia callar.
Dorm. Hi acosto l’orella i sento com panteixa. És un respir llunyà. He vist un vaixell, està a punt d’endinsar-se a l’aigua negra. Encara li puc agafar la mà, però la mà gairebé no m’estreny. Veig com puja dalt del vaixell, ho fa tot sol. Li vull dir que se m’endugui. Ell s’ha tancat a la cambra del bany i no trobo la clau. No puc obrir la porta, no puc obrir-li els ulls i dir-li que em miri.
No em canso de mirar-te, va dir al setè dia, et miro tota sencera i la mirada se’m fa curta. Al setè dia li vaig dir que sí. I ell em tornà a besar, des de la punta dels dits dels peus fins a la punta dels cabells. El mar i el vent, tot d’una, deixaren d’enraonar. Al setè dia, li havia dit que sí.
—Ets una bona noia, però no fas per a ell —digué la Senyora—. No esperis durar-hi gaire, amb ell. Conec molt bé el meu fill. Li agraden les dones, és clar, però les oblida aviat. Els homes com ell viuen tota la vida buscant la dona ideal, la dona perfecta. Aquella que mai no podran aconseguir. I, si la tenen, l’abandonen una vegada l’han coneguda. En el sentit bíblic, ja m’entens. Els homes com ell són solitaris per naturalesa. L’únic plaer que saben viure a fons és el plaer intel·lectual. És un dir, però el meu fill daria mitja vida per una metàfora.
Només recorda el meu nom: Nadiedja. Un dia, no fa gaire, em va dir, de jove eres rossa. I jo era morena. I tenies un coll bonic, com les dones de Filipo Lippi. Mai no m’ho havia dit, això. Li agradaven les meves mans, deia que les duies plenes, com si, a dins, hi cabés tota la humanitat. Però mai no m’havia dit que tenia el coll bonic. No l’he tingut mai bonic.
Només recorda el meu nom. Ha oblidat la Senyora, els amics, els versos en llatí, els millors pensaments, el dia en què viu, la nit. Ha oblidat les paraules. De vegades, en repeteix una tot el dia. I, a l’endemà, ja no la recorda. O bé una frase: «La rosa sempre sembla impossible i, el rossinyol, incomprensible». Ho repeteix com si ell l’hagués inventada.Se n’enamora i l’oblida. Aleshores en diu una altra. I també la torna a oblidar.
No recorda el nom dels amics, dels que són vius, que n’hi ha pocs, i dels que s’han mort, que n’hi ha molts. Ni el nom dels fills. Ni el nom del carrer on viu, ni la ciutat, ni el país. Un dia, li vaig llegir l’Himne de Completes, que ell havia traduït al català, i em va dir: és l’himne més bell que mai no he sentit. Torna-me’l a llegir. Ho vaig fer una pila de vegades i, al cap d’una estona, ja l’havia oblidat.
Només recorda el meu nom. El que ell em va posar.
Li vaig dir que sí al setè dia. I al vuitè. I al novè. Durant un mes li vaig dir que sí. La mar, desconfiada, semblava com si se n’hagués anat. I el vent nomès hi deixà la brisa com a record. Saps, comencem a morir pels peus, per això sempre, de primer, et beso aquí.
Nadiedja, vull anar de cos. Li poso la bata al damunt i l’acompanyo al WC. Camina arronsat,a poc a poc, ara una passa, ara una altra. Topa amb una cadira. Tinc por que no se’m trenqui a les mans, que no se m’estavelli. Les mans, les tinc plenes d’aire. No he pogut, Nadiedja, acompanya’m al llit. Ara dorm un altra vegada: el cobreixo amb les flassades. Se’m torna menut, el perdo dins el llit, no li trobo els peus.
Fa tres dies vaig veure una pel·lícula a la televisió: era un home que viu en una illa i se li mor el gos. Hi arriba una noioa que havia perdut les sabates i l’home, com que no té sabates, li diu que s’hi quedi. La tracta com una gossa. La humilia. L’home llença un os al mar i ella l’ha de anar a buscar. La fa arrosegar per terra, l’obliga a caminar de quatre grapes, li mana que el llepi. Vaig sentir foc a dins i suor a les mans. Vaig apagar el televisor.
Ell dormia a la cambra. Va sentir el soroll dels meus passos. Nadiedja, va fer, me’n vaig. Sento molta gelor als peus. Vaig mirar una fotografia que hi ha damunt la tauleta de nit. Hi som tots dos. No quan érem a l’illa, sinó molt més tard. Però semblem més joves, com si ens retrobéssim després d’una llarga espera. Li veig el nas, li toco la pell sense venetes. No hi ha rierols blaus. Ell m’havia dit, en veure el retrat: Mira, semblem els esposos que es retroben després del Judici Final, els esposos del fresc de la catedral d’Orbieto, ho recordes? Ho recordava: un cos d’home i un cos de dona que s’abraçaven. Els peus, no s’hi veien. La Senyora, abans de morir, em va dir: No esperis la resurrecció de la carn.
Vaig agafar la fotografia que hi ha damunt de la tauleta de nit. Ell no estava tancat en una cambra fosca. I jo tenia la clau que obria el pany. Vaig besar la fotografia, la vaig masegar, li vaig tornar a dir que sí. Que sí. Que sí. Que sí.
[1] Que es quedin lluny els somnis,/ les dèries nocturnes; / que l’enemic no embruti / el nostre cos cansat. Fragment de Hymnus (Ad Completorium), traduït per Narcís Comadira a Himnes, Ed. 62, 1988, pàg. 40.
[2] Nadiedja, en rus, significa Esperança.
LA MANZANA ESCOGIDA
Montserrat Roig
¿Qué más da este irnos cayendo si nos llevamos el amor?
JOSEP CARNER
Ad te omnis caro veniet
(De la misa de difuntos)
Tengo las manos llenas de aire y, en este vacío, podía haber, antes, una persona. Un niño, un adulto. El hijo, el amante. Pero no toda la humanidad.
Ahora él duerme. Pero pronto me llamará. Nadiejda. Y yo iré. Dice que le pica el cuerpo, que la sangre no le circula, que se le ha entumecido.
Antes de casarnos, la Señora me llamó:
—Muchacha, no sé cómo decírtelo. Pero siempre hay malas lenguas. Y las malas lenguas no se detienen nunca. Dicen que no eres adecuada para él. Que lo has embaucado. Yo no me lo creo, pero eso es lo que dicen.
Sí que se lo creía la Señora. Había leído muchos libros, sabía latín. Y sabía que sabía lo que le convenía a su hijo.
Pero nos casamos.
Fuimos a la isla y, durante el viaje, yo le dije que no. Le dije que no durante una semana. El mar parecía el cielo y el cielo parecía el mar. Se habían casado. Cada noche, él me lo pedía. Y yo le decía que no. Cuando le decía que no, se encerraba en el cuarto de baño y se afeitaba. La Señora me había dicho que las malas lenguas decían que yo no era adecuada para él.
Él, en el cuarto de baño, recitaba:
Procul recedant somnia,
Et noctium phantasmata;
Hostemque nostrum comprime,
Ne polluantur corpora.[1].
Y así durante una semana. Yo no sentía el alma fuerte y el cuerpo se me había ablandado. Cada noche, él venía a mi lado y me acariciaba entera, desde la punta de los dedos de los pies hasta la punta del cabello. ¿Sabes?, me decía, empezamos a morir por la planta de los pies. Yo le decía que no y quería decirle que sí.
Durante muchos años, la Señora le escribía cartas en latín. Yo cogía el sobre y lo ponía sobre el vapor. Entonces, las leía. No sé muy bien qué decían, apenas las entendía. Del latín sabía muy poco.
¡Nadiejda! Vuelve a llamarme. Cuando nos casamos, me cambió el nombre. Decía que yo soy la que ayuda a esperar[2]. Apenas tiene cuerpo. La piel es como un sorbo de leche y se filtran las venitas. Forman una red de arroyuelos. Y la nariz se le ha afilado, fina y transparente. Tengo frío en los pies, me dice. Lo tapo con otra manta. Apenas lo distingo, dentro de la cama, bajo una montaña de mantas.
—Eres demasiado joven —dijo la Señora—, demasiado joven y con demasiados pájaros en la cabeza. Él ya es un hombre hecho y derecho. Sabe lo que quiere. Tú, además, no tienes estudios. No creas que lo atraparás.
Durante una semana, él se encerraba en el cuarto de baño. Primero, en el barco. Después, en el hotel de la isla. Y siempre lo mismo: Procul recedant somnia…
Le pregunté qué querían decir aquellos versos. Y él respondió: «Que los sueños se mantengan lejos».
—¿Por qué han de mantenerse lejos los sueños? —le pregunté.
Salió del baño y me contestó sin contestarme.
—Tienes razón: ¿por qué han de mantenerse lejos los sueños?
En la isla, yo me acercaba al mar y le pedía que me dijera su secreto. Pero el mar solo hablaba con el viento. Ambos se reían de mí. Me decían: no esperes.
Por la noche, él salía del cuarto de baño y volvía a acariciarme. Desde la punta del cabello hasta la punta de los dedos de los pies. Toda yo era la huella de un beso.
—Verás, él es uno de los críticos más reconocidos, un latinista. Un doctor en teología —continuó la Señora—. No esperes ser feliz con él. No os entenderéis. Era muy pequeño y él y yo ya hablábamos en latín. Era como un juego, nadie nos comprendía. Ni su padre.
Ahora quiere que le ponga una bolsa de agua caliente. Dice que siente que se le hielan los huesos. Le tomo las pulsaciones, el pulso late despacio. Nadiejda, dice, no termino de irme. Le doy un beso en la frente y los labios se me quedan congelados.
Durante una semana, yo le dije que no. Apretaba las piernas y me cubría con las sábanas. Afuera, el viento estallaba en carcajadas y el mar no lo hacía callar.
Duerme. Acerco el oído y oigo cómo jadea. Es una respiración lejana. He visto un barco, está a punto de adentrarse en el agua negra. Aún puedo cogerle la mano, pero la mano apenas me aprieta. Veo cómo sube al barco, lo hace solo. Quiero decirle que me lleve con él. Él se ha encerrado en el cuarto de baño y no encuentro la llave. No puedo abrir la puerta, no puedo abrirle los ojos y decirle que me mire.
No me canso de mirarte, me dijo al séptimo día, te miro toda entera y la mirada se me queda corta. Al séptimo día le dije que sí. Y él volvió a besarme, desde la punta de los dedos de los pies hasta la punta del cabello. El mar y el viento, de pronto, dejaron de hablar. Al séptimo día, le había dicho que sí.
—Eres una buena chica, pero no eres adecuada para él —dijo la Señora—. No esperes durar mucho con él. Conozco muy bien a mi hijo. Le gustan las mujeres, claro, pero las olvida pronto. Los hombres como él viven toda la vida buscando a la mujer ideal, la mujer perfecta. Aquella que nunca podrán conseguir. Y, si la tienen, la abandonan una vez la han conocido. En el sentido bíblico, ya me entiendes. Los hombres como él son solitarios por naturaleza. El único placer que saben vivir a fondo es el placer intelectual. Es un decir, pero mi hijo daría media vida por una metáfora.
Solo recuerda mi nombre: Nadiejda. Un día, no hace mucho, me dijo: de joven eras rubia. Y yo era morena. Y tenías un cuello bonito, como las mujeres de Filippo Lippi. Nunca me había dicho eso. Le gustaban mis manos, decía que las tenía llenas, como si dentro cupiera toda la humanidad. Pero nunca me había dicho que tenía un cuello bonito. Nunca lo he tenido bonito.
Solo recuerda mi nombre. Ha olvidado a la Señora, a los amigos, los versos en latín, los mejores pensamientos, el día en que vive, la noche. Ha olvidado las palabras. A veces repite una durante todo el día. Y al día siguiente, ya no la recuerda. O una frase: «La rosa siempre parece imposible, y el ruiseñor, incomprensible». La repite como si la hubiera inventado él. Se enamora de ella y la olvida. Entonces dice otra. Y también la vuelve a olvidar.
No recuerda el nombre de los amigos, de los que están vivos, que son pocos, ni de los que han muerto, que son muchos. Ni el nombre de los hijos. Ni el nombre de la calle donde vive, ni la ciudad, ni el país. Un día le leí el Himno de Completas, que él había traducido al catalán, y me dijo: es el himno más bello que he oído nunca. Vuélvemelo a leer. Lo hice un montón de veces y, al cabo de un rato, ya lo había olvidado.
Solo recuerda mi nombre. El que él me puso.
Le dije que sí al séptimo día. Y al octavo. Y al noveno. Durante un mes le dije que sí. La mar, desconfiada, parecía haberse marchado. Y el viento solo dejó la brisa como recuerdo. ¿Sabes?, empezamos a morir por los pies, por eso siempre, de primeras, te beso aquí.
Nadiejda, quiero ir al baño. Le pongo la bata y lo acompaño al váter. Camina encorvado, despacio, ahora un paso, ahora otro. Tropieza con una silla. Tengo miedo de que se me rompa entre las manos, de que se me estrelle. Las manos las tengo llenas de aire. No he podido, Nadiejda, acompáñame a la cama. Ahora duerme otra vez: lo cubro con las mantas. Se me hace pequeño, lo pierdo dentro de la cama, no le encuentro los pies.
Hace tres días vi una película en la televisión: era un hombre que vive en una isla y se le muere el perro. Llega una muchacha que había perdido los zapatos y el hombre, como ve que no tiene zapatos, le dice que se quede. La trata como a una perra. La humilla. El hombre tira un hueso al mar y ella tiene que ir a buscarlo. La hace arrastrarse por el suelo, la obliga a caminar a cuatro patas, le ordena que lo lama. Sentí fuego dentro y sudor en las manos. Apagué el televisor.
Él dormía en la habitación. Sintió el ruido de mis pasos. Nadiejda, dijo, me voy. Siento mucho frío en los pies. Miré una fotografía que hay sobre la mesilla de noche. Estamos los dos. No cuando estábamos en la isla, sino mucho más tarde. Pero parecemos más jóvenes, como si nos reencontráramos después de una larga espera. Le veo la nariz, le toco la piel sin venitas. No hay arroyuelos azules. Él me había dicho, al ver el retrato: Mira, parecemos los esposos que se reencuentran después del Juicio Final, los esposos del fresco de la catedral de Orvieto, ¿lo recuerdas? Lo recordaba: un cuerpo de hombre y un cuerpo de mujer que se abrazaban. Los pies no se veían. La Señora, antes de morir, me dijo: no esperes la resurrección de la carne.
Cogí la fotografía que hay sobre la mesilla de noche. Él no estaba encerrado en una habitación oscura. Y yo tenía la llave que abría la cerradura. Besé la fotografía, la mordí, le volví a decir que sí. Que sí. Que sí. Que sí.