Un cuento de Marta Sales

Comparto aquí un cuento de la escritora y amiga Marta Sales Villalonga (Es Mercadal 1976-2025). La foto la he tomado del Observatori Socioambiental de Menorca, Obsam (Marta, además de escritora, era doctora en Biología, o al revés). Me gusta esta imagen porque tiene el mar de Menorca de fondo, su mar, su mundo.

En una entrevista que le hicieron como investigadora de los fondos marinos, y en un momento dado, cuando le piden que se defina en una frase dice: «M’agraden les coses simples, sense floritures».

No hace falta traducción. Lo mismo pasa en sus cuentos.

 

‘Cupressus sempervirens’

Marta Sales Villalonga

 

A la meva mare

 

Quan la meva mare va comprar la casa del carrer General Albertí, jo devia tenir poc més de vint anys. Va voler que l’acompanyés a veure-la. Era una casa antiga de poble, ben reformada, amb les bigues de llenya i molt lluminosa. A l’entrada hi havia un arc fet amb unes pedres de marès vermellós, com el de la terra acabada de llaurar. Després hi havia la saleta i, al fons, un pati allargassat, amb un trosset de terra on plantar hortalisses, pasteretes plenes de rosers i bulbs i una porxada amb el sostre cobert de glicines en flor.

Quin pati més polit, mare, vaig dir. Sí, però hi falta un arbre. Hi podríem plantar un xiprer, com el del pati de la tia Assumpta, va respondre ella, convençuda. Ja hi tornam a ser! La meva mare sempre imitant la seva germana gran. A més, a qui se li acut plantar un xiprer al jardí?, vaig pensar. Però, en comptes d’això, vaig dir: la casa és preciosa. I la va comprar.

Va ser vint anys més tard, amb la meva mare ja morta, quan vaig anar a viure-hi. Jo havia tingut càncer de mama i ho havíem deixat amb el meu marit. N’Eva i en Tomàs estaven pendents de jo, devien tenir por que em desmuntés, que un dia no tingués forces per aixecar-me del llit o que, de tant plorar, una devessall de llàgrimes m’endugués riu avall per sempre. Es van oferir per ajudar-me a arreglar el pati de casa, que més que un pati semblava una jungla.

N’Eva em va telefonar. Vols que portem la motoserra?, em va demanar, així podem llevar el xiprer, que sempre dius que et fa tanta nosa. Mai no vaig entendre el perquè d’aquell arbre de cementiri, devoció de la tia Assumpta. I tampoc no entenia la seva ubicació, tan central al pati que semblava calculada amb compàs. Sí!, vaig respondre, pensant que no podia deixar passar aquella ocasió. Què t’agradaria posar-hi, en el seu lloc?, va preguntar-me n’Eva. No ho sé, tal vegada un llimoner, vaig respondre. Una punxida al cor em va recordar que la meva mare havia fet plantar el xiprer.

El dissabte cap al migdia van arribar n’Eva i en Tomàs, carregats amb la motoserra, tisores de podar, guants de jardineria, un poal verd ple d’eines, roba de fer feina i un llimoner esprimatxat en un test. Em vaig posar unes malles i una camiseta vella i vaig començar a arrabassar males herbes. De tant en tant, guaitava en Tomàs que, amb la motoserra, anava tallant branca a branca el xiprer, reduint-lo a trossos com si fossin les peces d’un joc de construcció, però que mai no tornarien a ser muntades. Amb un deix agredolç als llavis, continuava amb la meva feina i gemegava quan em picava amb alguna ortiga.

Al cap de dues hores i mitja, el pati selvàtic s’havia civilitzat. Mentre m’eixugava unes gotes de suor del front, mirava esglaiada el resultat de la feina. Una mescla dolça d’olors de romaní, espígol, sàlvia i roses ens va envair les fosses nasals. Havíem podat les buguenvíl·lies que tapaven tota la paret esquerra del pati, també havíem exterminat les males herbes i, del xiprer, ja no se’n veia ni rastre. Només uns tristos feixos de llenya amuntegats a un costat. Mentre els contemplava, un sobtat impuls em va fer atracar-m’hi per arreplegar-ne alguns fruits, que més tard guardaria en una capseta. Vaig mirar el llimoner, que havíem col·locat un poc més a la dreta d’on havia estat el xiprer. Tenia aquell aire desvalgut i fràgil dels arbres joves, amb un tronc prim i unes quantes branques amb fulles de color verd lluent.

Vam parar taula i vam dinar a dintre perquè just en aquell moment havia començat a caure una pluja suau però insistent. Mentrestant, no deixàvem de mirar per la finestra tot fent comentaris de lo com de bé que havia quedat el pati i de quina bona feina que havíem fet.

Però aquell xiprer era rebel i va provar de rebrotar des del tronc esquinçat. Vaig demanar ajuda a n’Eva i en Tomàs, que van venir a casa vàries diverses vegades. Li vam cridar improperis i conjurs, li vam cremar els brots, li vam tirar deu quilos de sal i li vam fer la vida impossible fins que ens va deixar en pau, o això era el que ens pensàvem.

Un dia, mentre dinava a la saleta, em va semblar que una junta entre dues rajoles del terra s’havia esquerdat. Aquestes cases velles no donen més que disgustos, sempre hi ha coses per arreglar, vaig pensar. Un parell de dies després ja eren cinc o sis les rajoles que estaven fora de lloc i una s’havia romput. Ai, mare.! Açò ja no m’agrada, vaig pensar. I vaig telefonar al paleta per a que perquè ho vingués a arreglar.

Aquell bon home va llevar les rajoles aixecades i rompudes i va gratar un poc la terra de davall. Aquí hi ha unes arrels. Em sap greu, no t’ho puc arreglar si no les lleves primer, va dir. I vaig telefonar al jardiner, que va venir l’endemà. Que saps de què són, aquestes arrels?, va preguntar encuriosit. Suposo que del maleït xiprer, que vam llevar fa poc del pati, vaig remugar. Ai, filla! Cupressus sempervirens, ja ho diu el seu nom!, va protestar el jardiner, tot fent que no amb el cap.

I vaig viure un temps amb un forat a la saleta. I no dormia bé. A vegades somiava que les arrels d’un arbre gegant envaïen i destrossaven la casa. Altres, que un ser ésser estrany creixia a dins meu fins que em foradava la panxa. I em despertava de cop amb el cor desbocat i xopa de suor. Mentrestant, la cavitat del terra s’anava fent més i més gran. Per travessar la saleta havia de passar de costat i enganxada a la paret. Vaig haver de redistribuir els mobles i treure la taula on dinava al pati. Aquell desgavell em va obligar a cancel·lar sopars i trobades amb amics, em sentia com una barca a la deriva, sense fars, sense nord. Havia arribat la primavera; a les buguenvíl·lies cada vegada hi predominava més el color morat, els rosers havien començat a florir i l’espígol també. El llimoner treia fulles noves i, sempre que el mirava, em venia aquella punxida d’hivern silenciós i estancat.

Una nit vaig tenir un somni. No hi havia arrels gegants que es menjaven la casa, ni cap ser ésser estrany dins la panxa. En canvi, vaig veure la meva mare. Vaig provar d’abraçar-la però només vaig sentir una esgarrifança humida per tot el cos i un alè fred al clatell. Em va demanar perquè per què havia llevat el xiprer. Vaig provar de respondre, però dels meus llavis només va sortir silenci. Es va quedar al meu costat acariciant-me els cabells. Han tornat a créixer forts i sans; ja veuràs que tot sortirà bé, va dir. Els músculs del meu cos estaven en tensió i, totes i cada una de les meves cèl·lules, en estat d’alerta. Però ella va continuar acariciant-me i, a poc a poc, em vaig asserenar fins que em vaig quedar adormida sentint el tacte suau i càlid de les seves mans.

L’endemà al matí, després de berenar ràpidament, vaig agafar els fruits rodons guardats dins la capseta tot aquell temps i me’n vaig anar al cementiri. Vaig demanar permís al vigilant per plantar unes llavors al costat de la tomba de ma mare. Ell em va mirar amb cara de pomes agres i no va dir res, però em va donar un càvec i una regadora, així que vaig fer el que havia de fer.

Un dia que el sol picava fort, quan ja m’estava acostumant a conviure amb aquella bretxa, i fins i tot pensava en de plantar-hi flors, mongetes o lletugues, una arrel se’m va esmicolar a la mà. Estava buida per dins, s’estava podrint! Em vaig posar a estirar i van sortir tires i manyocs d’arrels del forat. Les enrevoltava i en feia feixos i garbulls, amuntegant-los. Treballava amb rapidesa, extirpant aquells tumors vegetals. S’ha acabat!, fora d’aquí!, els escridassava. I seguia estirant i estirant, amb les ungles plenes de terra, els cabells despentinats i el front ben suat, mentre extreia del forat més i més fragments de xiprer. I vaig continuar així fins que vaig quedar exhausta. Llavors em vaig asseure a terra i vaig mirar per la finestra. S’estava fent fosc. Em vaig adonar que havia perdut la noció del temps, hauria estat incapaç de dir si havia estat mitja hora o cinc hores buidant el forat.

L’endemà vaig telefonar al paleta perquè em vingués a arreglar els desperfectes. Vaig contemplar com treballava, posant cada rajola lentament, calculant els nivells i les distàncies exactes. La serenor d’aquell home em va tornar la pau, atrapada entre els garbuixos d’arrels des del dia abans. Quan se’n va anar, vaig obrir la finestra i vaig deixar que el sol m’escalfés la cara i també la casa.

Vaig mirar el llimoner. Després de fer una inspiració profunda, vaig provar de localitzar el lloc exacte on residia aquella punxida que em martiritzava des que havia plantat l’arbre, però ja no hi era. Vaig celebrar la primavera i les dues primeres flors blanques del jove llimoner.

 

.

 

 

 

 

*Este relato está incluido en la antología Patios, editada por El taller de Ana Haro, 2024.